尊严 (zūn yán)

尊严 (zūn yán) DIGNITAT 

Prop d’on visc, hi ha una botiga regentada per una família de molletans procedents de Xina. A vegades hi vaig; gent amable. Com els paquistanesos, els senegalesos o els equatorians, exemples de la nostra pluralitat. 

Amb motiu del COVID-19 a Wuhan, Xina, amb les tristes conseqüències en malalts i morts i, també, en notícies falses afavoridores de la hostilitat envers els «altres», s’han donat casos de boicot a establiments xinesos i menyspreu a persones procedents d’aquest país asiàtic. 

Encaixar-los la mà i a donar-los ànims, tot comentant-los que hi ha gent que no sap distingir entre una malaltia a Xina i una persona xinesa. Em vaig sentir en l’obligació de fer-ho; com ho hauria fet si hagués passat amb ciutadans de l’Índia, del Marroc o del Perú, per citar-ne alguns. 

El virus de la xenofòbia sempre està preparat per a fer-nos pujar una febre que, al llarg de la història, ens ha portat, com forassenyats, a enfrontaments ben allunyats del diàleg, la comprensió i la coexistència. No només en la nostra vergonyosa història colonitzadora —àdhuc la dels catalans— sinó també, ara, en el moment de conviure i de compartir amb aquells que, essent diferents —recíprocament diferents— han hagut de venir a una terra estranya per a intentar sobreviure en un món que expulsa de casa seva aquells que no tenen res, o que, senzillament, volen viure millor —com ho volem tots. 

Som xenòfobs? Som racistes? Sí, ja ho crec!. És com un impuls animal. Però contra aquest impuls animal o irracional de temor i de supervivència —fomentat per aquells que els interessa que els subalterns estiguem desunits— tenim un antídot molt humà: la raó sensible, la voluntat humanitzada. Són eines que posseïm les persones i que els poders de la nostra societat, a través dels mitjans d’alliçonament col·lectiu, intenten sedar o, directament, anular. 

Tinguem-ho ben en compte: els xinesos no escampen virus, els xinesos edifiquen hospitals en quinze dies. Siguem dignes i respectem la seva dignitat. 

Lectura suggerida: Mo Yan (Nobel de Literatura 2012). Canvis. Edicions 62. «Ningú no m’associava mai amb res de bo o que valgués la pena, però quan hi havia algun problema, sempre me les carregava jo». 

(Publicat a somMollet el 21 de febrer de 2020)