Pactes?

Les recents eleccions municipals i autonòmiques ens han fet palès un fet amb enormes i interessants conseqüències: el món ja no és blanc o negre, el món és de colors —per a alguns això sempre ha estat així.

La descoberta de la pluralitat en contra de la maniqueista bipolaritat ens porta, de ben segur, a una societat política molt més humana i, per tant, molt més exigent en quan a l’ús de les capacitats indissociablement humanes de respecte, de diàleg, d’acord i de pacte.

Tot això és molt bo. És un escenari/món molt més complex, molt més difícil però molt més humà. Qui pot afirmar que allò humà és senzill? La convivència, les necessitats, les voluntats humanes, la vida són senzills? Mai res humà no ha estat senzill, precisament per imperfecte, per limitat, per terrenal, per essencialment humà. És el nostre terreny de joc. Un terreny de joc que sempre ha exigit extreure el millor de nosaltres mateixos (la fraternitat, la compassió, la sensibilitat, la tendresa, la voluntat) per a evitar o per fer a acabar els enfrontaments i les seves doloroses conseqüències.

 

Per això, saber jugar en aquest terreny i amb tantes idees del joc diferents pot ser una gran demostració de capacitat de viure com a humans i per als humans. De capacitat política:  servidors de la polis, de la ciutat.

Donem el lideratge a qui l’ha obtingut o a qui sigui capaç de cercar els comuns denominadors que han de regir els pobles amb la irrenunciable voluntat de llibertat, igualtat i fraternitat. Pobles sense discriminats, amb oportunitats per a tothom, pobles de convivència i prosperitat, oberts, creatius i lliures.

Coda: pactar no és renunciar al color, pactar és cercar el matís que millor combina.

(Publicat a Contrapunt el 26 de maig de 2015)