Addenda

Comentava a l'anterior Columna, que el procés s'havia acabat; que era l'hora de la calma, de la serenor i de la pausa; que Catalunya està ferida, esquerdada i desconcertada; que els poders reals han atacat a fons per a no perdre cap privilegi; i que ara sabem quins són, avui, els límits de l'esperança. 

El procés dels somnis, de l'alegria, de l'entusiasme haurà de donar pas al procés del realisme, de la concòrdia, de la voluntat de perviure per a recuperar energies, per a construir majories socials encara més àmplies, per a decidir un full de ruta de realitat i de somni alhora. 

Tenim, si més no, dues situacions que cal posar per sobre de tot. Els presos polítics, els exiliats polítics i tots aquells que quan arribin els judicis hi quedin afegits —per exemple el major Trapero, per a sintetitzar-ho en una persona emblemàtica. 

L'altra és l'article 155. És a dir, la pràctica liquidació de l'autogovern de Catalunya que el nacionalisme espanyol —que no és el mateix que sentir-se espanyol— aprofita per a intentar destruir estructures de la nostra nació; sobretot aquelles destinades a la creació d'una comunitat amb benestar i convivència per sobre de llengües i procedències. El cas de l'ensenyament és la demostració més rotunda de la voluntat uniformitzant i anorreadora dels poders centralistes. 

Ara mateix, no està en joc la independència, el que arrisquem són la democràcia i les llibertats; imprescindibles si volem viure un present que ens permeti projectar, de nou, un procés dels somnis. 

Necessitem, desesperadament, un govern ampli, unit, fort que prioritzi aquest dos objectius: llibertat presos i exiliats polítics i nou full de ruta vers un futur sobirà. 

Coda: Desunits, febles, ens destrossaran! 

(Publicat a Contrapunt el 20 de febrer de 2018)