Confinament i gratitud

Diuen que la pandèmia tendeix a minvar, i que potser d’aquí algunes setmanes haurà desaparegut com a tal. Confio que, malgrat el tremendisme interessat d’alguns mitjans o les indignes confrontacions entre governs, l’optimisme no sigui un miratge. Als morts, als infectats, als treballadors de la sanitat, de la seguretat i de les activitats essencials, ningú no els tornarà la vida, ni els farà oblidar el patiment sofert o l’immens esforç fet. Estem veient actuacions personals i col·lectives descomunals; també enginyoses, admirables. Infinita gratitud. 

Fa quinze dies, el Jaume Noró ens introduïa —aquí mateix— una visió de la pandèmia que anava més enllà dels nombres —certament aterridors. Amb encert, feia un paral·lelisme entre les persones més vulnerables per patologies prèvies, i els sectors més vulnerables per patologies socials prèvies. La «salut social» no es recuperarà alhora que la pandèmia: els efectes vinculats al treball i, de retruc, a les condicions de vida tardaran mesos o anys a desaparèixer. Plou sobre mullat. 

És en aquest àmbit concret, que depassa allò sanitari, on veurem si existeix una veritable solidaritat per part de països, institucions o poders. Els països rics —també a Europa— es bolcaran a treballar solidàriament amb els més mancats? Les institucions, especialment els governs —per exemple el català i l’espanyol— acabaran les seves escandaloses picabaralles amb efectes ben poc «saludables»? Els poders —els poderosos— entendran, com a mínim, que el «millor» per als seus negocis és que la ciutadania tingui salut, treball, habitatge, coneixements i felicitat? 

El confinament que milions de persones estem fent té molts aspectes positius. Un d’ells és donar-nos compte que podem ser feliços amb molt menys; amb molt molt menys del que usem, del que ens fan consumir. I, d’aquí, la reflexió: pot subsistir la nostra societat si produïm, comprem i gastem només allò estrictament necessari? La gran paradoxa és que fent-ho podríem ser igualment feliços o més, però, ensems, podria fer trontollar aquesta civilització capitalista en i de la que vivim. Assumim el repte? 

Llibre suggerit: Albert Camus. La pesta. «...la pesta ho dominava tot. Des d’aleshores ja no hi va haver destins individuals, sinó una història col·lectiva que era la pesta i uns sentiments compartits per tothom» 

#EmQuedoACasa 

(Publicat a somMollet el 7 d’abril de 2020)