Sobirania

Feia molts temps que els socialistes de Catalunya no teníem una bona notícia. Amb l’inici del procés sobiranista, el PSC va rebre la pitjor patacada de la seva història. Una cama d’aquesta formació humana —la de la terra— patia fractures obertes que la dessagnaven. L’altra cama —la del treball— afeblida, vacil·lant i renunciatària caminava lenta i tremolosa, ben lluny de la vitalitat pròpia del socialisme.

El socialisme català, vivia les conseqüències d’un ictus previsible, atesos els antecedents «familiars». Però guarible. Cert, com un tardorenc rebrot de la ideologia, el passat dissabte els diputats del PSC a Madrid ens  van donar —amb discreció i dignitat— una gran alegria: malgrat les intimidacions, van ser conseqüents amb la ideologia originària i van votar contra un candidat que és la personificació de l’empobriment humà, social, cultural, econòmic i polític de les Espanyes, inclosa Catalunya.

Em va semblar una expressió de sobirania, acomboiada per la llibertat i la consciència. Llibertat perquè el PSC és un partit sobirà, i consciència perquè, per sobre de qualsevol norma, preval el sentit moral. Alguns membres del PSOE els van acompanyar. Els honora.

El congrés del PSC del cap de setmana, caldria que aprofundís en el significat del que va passar a Madrid i ho apliqués a la política catalana. El PSC es defineix com a sobirà en relació al PSOE perquè parteix de la consciència sobirana de Catalunya en relació a Espanya. Cal no oblidar les arrels.

Que ho digui clar i ferm, i començarà a suturar una enorme ferida. Si cus l’altra, la social i econòmica, podrà iniciar la reconstrucció de l’immancable pal de paller de Catalunya. L’optimisme de la voluntat ho espera.

Coda: la sobirania irrenunciable és la sobirania de la llibertat.

(Publicat a Contrapunt  l'1 de novembre de 2016)