Navegant

Catalunya, terra de mar, terra que fou de mariners i de pescadors, és rica en dites marineres i en metàfores nàutiques, estima les cites poètiques del món marí. Des de les meravelloses “Veles e vents” d’Ausiàs March que va socialitzar Raimon, fins a l’“Ítaca” de Konstandinos Kavafis que Lluís Llach va convertir en himne.

Hi ha qui vol que Catalunya navegui pensant només en una Ítaca idealitzada, fi únic dels nostre trajecte com a nació, oblidant que potser, el trajecte, “És preferible que duri molts anys/ i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,/ ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,/ sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca”

Insisteixo en la idea perquè em preocupa l’actitud. L’actitud d’objectiu quasi bé únic que, essent legítim per definició —“els pobles no poden ser sinó són lliures”— podria tenir la força poderosa de la màxima legitimitat social i humana si fos, si devingués ben ampli, polièdric i acollidor, si es conjugués amb els verbs del treball, de l’educació, de la salut, de l’habitatge, de la justícia, de la igualtat, de la solidaritat, de l’honestedat. Amb els verbs de la germanor profunda i sensible.

Sumits per una pressa políticament comprensible, però no pas tant humanament, deixem per a més tard que el camí construeix, que el camí ens fa, que el camí amb les seves dificultats defineix el nostre comportament, el nostre tracte, la nostra relació, les nostres prioritats al mar i a terra. Engolits, deixem per a més tard les urgències humanes, allò que és inajornable, peremptori.

Coda: per la nostra Mediterrània —el mar del centre del món— naveguen desenes de pasteres amb centenars de persones desesperades: no les veig en el nostre full de ruta!



(Publicat a Contrapunt el 9 de desembre de 2014)