Fracàs?

No sé –ni sé si ho pot saber algú– què passarà amb el referèndum que el president de la Generalitat ha anunciat per al primer d’octubre. A desgrat, tinc tendència a pensar que no es podrà celebrar. Si és així, serà un fracàs; potser previsible però fracàs. 

Per què penso que no es podrà celebrar? Perquè la interpretació restrictiva i antidemocràtica que el nacionalisme espanyol fa de la Constitució, el fa inviable legalment. Perquè el president i el vicepresident de la Generalitat en l’entrevista per TV3 del diumenge 11 no van donar cap resposta concreta als dubtes que se’ls va plantejar; no van esvair les incerteses. Perquè els poders fàctics catalans no l’hi ha donat cap mostra de suport. I perquè no tenim cap vistiplau internacional consistent. 

Només tinc un motiu per a pensar el contrari: la voluntat d’una majoria de catalans d’exercir els nostres drets. Però, en el marc legal i polític en què ens movem, no veig com això es pot transformar en un referèndum que pugui ser reconegut internacionalment. 

Aquest és l’escenari de fracàs que se’m presenta a dia d’avui. Tanmateix, encara hi ha cent dies per a canviar l’escenografia, els diàlegs i la interpretació convincent. 

Si ni Catalunya amb els seus drets, ni Espanya amb les seves lleis no fan cap canvi significatiu, l’escenari serà exactament el mateix que ara, amb la diferència que alguns espectadors poden començar a cansar-se i a abandonar la sala. Només els més fervents continuaran, fins i tot envaint l’escenari com a veritables protagonistes. Serà una festa, però no s’haurà representat l’obra. 

Si des d’aquí –precipitats– i des d’allà –petrificats– es fa viure al poble de Catalunya el fracàs dels nostres drets, pot obrir-se un escenari de pessimisme que –dit suaument– ens portarà a demanar el retorn de Raimon. 

Coda: «Mai no hem pogut,/ però, desesperar» Indesinenter, Salvador Espriu 

(Publicat a Contrapunt el 16 de juny de 2017)