Joan Ambròs com a referència

Les deu de la nit del dia 3. Se’m fa difícil concentrar-me per a repassar aquest text. El que escrigui sobre el que ens està passant pot no tenir cap sentit quan ho llegiu. I no és moment de tractar de quimeres, vist tot el que hem viscut des que la repressió de l’estat esdevingué enorme violència jurídica i policial, ja fa unes setmanes.

Aquests dies, el cor i l’estómac s’han revoltat; l’un té pressa, l’altre s’encongeix. I el cervell demana, ansiós, més fluid sanguini per a poder assimilar tantes vivències. 

El diumenge vaig fer el que havia decidit una setmana abans: votar perquè hi tenim dret i com a defensa de les llibertats i la democràcia; i votar en blanc perquè el referèndum ja no podria ser homologable. 

N’estic plenament content d’haver-ho fet. Difícilment oblidaré el meravellós ambient que hi havia a mig matí a l’Institut Vicenç Plantada. Mai no ho havia vist: convicció, voluntat, alegria, optimisme, serenitat, transversalitat, consciència de dia històric de defensa i d’exercici de la llibertat i de les llibertats. Haver-ho compartit, encara ho fa més inoblidable.

Després van començar a venir les imatges de la brutalitat de les forces manades per un govern –i alguns més– d’un estat que no ha entès, ni ha volgut entendre res. Les ferides obertes –mai millor dit– desitjo que es cicatritzin, però veig difícil que s’oblidin. 

En aquesta nit d’octubre, escoltades les fútils paraules del rei, quan el risc i el perill encara no s’han acabat, quan la confiança encara m’envolta defensant-me de la temença, recordo –en homenatge emocionat– unes paraules de Joan Ambrós i Lloreda, regidor molletà republicà mort a l’exili, el dia quinze farà vint-i-cinc anys: “La república és l’únic règim que pot garantir els inviolables i sagrats drets de l’home”. 

Coda: germans d’Espanya, ajudem-nos! 

(Publicat a Contrapunt el 3 d’octubre de 2017)