Atzucac 2

Quan el món es mira en blanc o negre, els grisos queden exclosos i els extrems, per massa foscos o per encegadors, fan temença. Es fa difícil el diàleg. Es fa enrevessada la recerca de la convivència activa, feliç, respectuosa —superior, per tant, a la passiva conllevancia. 

Ni la vida ni el món són en blanc i negre. Tampoc les persones i els ideals. Però, no hi ha manera, ens capfiquem en el tot o res: un antic, obsolet i fracassat referent de la humanitat que, en bona part, ens ha portat on som. 

I, aquí, on som? Som on érem, però més aclarit. I, on érem? En la percepció força clara però no certificada que a Catalunya existia quasi un 50% de la població favorable a la independència (independentistes) que augmentava a més d'un 70% favorable al dret a l'autodeterminació (sobiranistes). 

Les darreres eleccions han donat la oportunitat, gràcies a l'enorme participació, d'apropar-nos molt millor a la situació dels blocs a Catalunya. Sempre tenint en compte que no podem parlar de normalitat amb membres del govern o d'entitats sobiranistes exiliats o empresonats, inclòs el legítim president de la Generalitat. 

Malgrat això, podem autenticar que existeix un percentatge més alt d'independentistes que d'unionistes, i molt més alt si la comparació és entre sobiranistes i unionistes. Així, només ens apartem del crític escenari del tot o res, si incloem, en alguna de les dues parts, un element que suavitzi els colors pujats, el de la independència o el de la dependència d'Espanya. 

Vistos els perills que no cessen, judico que la millor opció és que els Comuns —assumint amb responsabilitat el paper de pigment temperador— donin suport a l'independentisme —no a la independència— per a trobar el camí inclusiu per a les llibertats a i de Catalunya. Ens hi juguem el sorpasso de l'unionisme. Si això passés: s'ha acabat el bròquil! 

Coda: siguem sincers, hem après alguna cosa? 

(Publicat a Contrapunt el 29 de desembre de 2017)