Badalona, per exemple

El que va passar abans d'ahir[1] a Badalona és, de nou, un déjà vu llastimós, trist, de crua decepció. Si voleu, amb més duresa, caïnisme en estat pur. I no és un problema de Badalona; és un problema que, amb les mateixes o similars circumstàncies o protagonistes, ens acompanya des de, si més no, la Segona República. Per tant, a Catalunya i a Espanya tenim un vell problema.  No conec prou com passa això en d’altres països similars als nostres. Tinc present episodis propers a França, Portugal i, sobretot, a Itàlia. Tanmateix, en cap d’aquests països tenen forces independentistes amb prou pes, la qual cosa fa variar en alguns aspectes la confrontació «fraternal».  Des que vaig ser setze anys regidor d'una ciutat del Baix Vallès (1991-2007) afirmo, amb molt convenciment i decepció, que la política municipal és la que millor permet veure —i sofrir— la crueltat de la lluita fratricida en política. És, potser, per la proximitat entre els contendents on aflora amb més vivor l’enfrontament personal, la revenja, el «ja m’ho pagaràs», la cicatriu que mai no es tanca perquè mai no s’ha curat be. Mai no s’ha desinfectat. On més hauria de prevaler la germanor, més fàcil és encendre la flama de l’odi, l’incendi que tan difícil es fa d’apagar.  Si aquests episodis d’egoisme, d’insolidaritat amb el conjunt de la població, amb el poble o ciutat apareixen al bell mig d’una crisis brutal, l’error, per dir-ho amb suavitat, esdevé catastròfic o dantesc, un infern —o mereixedor d’infern.  Efectivament, des d’aproximadament el 2008 fins ara mateix, és a dir en dotze anys, hem passat, primer, una crisi econòmica terrible amb un increment de la pobresa i de les desigualtats indigne d’un país que es creu modern, desenvolupat i culte; i, després, sense quasi no haver sortit d’aquella crisi, se’ns ha presentat una pandèmia que potser tindrà uns efectes més desoladors que la crisi que s’inicià fa dotze anys. Durant aquest temps, en comptes de treballar units per a sortir de la ruta d’aquests buldòzers devastadors, hem dedicat les millors de les nostres energies i il·lusions a convertir en prioritari quelcom que ni ho és, ni és objectivament factible a mig termini, ni plau com a mínim a un 50 % de la nostra població. Ai las!  Badalona és un exemple d’això; o una conseqüència d’això. Com ho és Mollet, o Cornellà, o tantes poblacions de l’àrea metropolitana extensa de Barcelona que es corresponen amb una de les dues Catalunyes reals: la industrial/post-industrial. L’altra seria la Catalunya rural/post-rural. A aquesta hi domina una identitat[2] —catalana— més propera a la de finals del segle XIX principis del segle XX; i a la primera hi aflora la identitat «dispersa» —catalana— engendrada per una enorme barreja d’orígens, de cultures, de llengües, d’ideals de pertinença, d’objectius de vida i, és clar, d’històries.  En aquest context històric, social, econòmic, polític no podem pretendre que, davant una situació de conflicte esfereïdor, Badalona reaccioni com Manresa, com Balaguer, com Montblanc o com Olot, per exemple. Perquè ni la història ni la composició sociològica de Badalona, té res a veure amb aquestes altres poblacions de la Catalunya «de sempre» —be, en realitat, com a màxim, «renaixentista»[3]. I l’exemple de Badalona es pot traslladar a tota l’àrea metropolitana de Barcelona i una mica més, amb excepcions molt concretes de barris de Barcelona i d’altres ciutats, i de poblacions relativament petites.  I, potser encara més important, el fet d’aquesta doble «ànima» de Catalunya cal tenir-ho absolutament en compte quan parlem de la Catalunya nació. Catalunya no són només els pobles i els barris on guanya l’independentisme, Catalunya és una nació plural, pluralíssima —i més en serà, com el Món— amb el voltant d'un 50% de ciutadans que tenen per llengua familiar el castellà o l'àrab o el xinès o el manding, que no tenen arrels catalanes del segle XIX, que no comparteixen aquella «identitat catalana» —ara mateix per a definir— que es veu i viu amb nostàlgia en territoris molt concrets.  Sorprenentment —si més no per a mi— això que és de primer de sociologia i de primer de polítiques, si ho esmentes, encara que sigui amb voluntat de saber en quin terreny plantem les idees i què volem que hi creixi, acabes essent assenyalat com a mal català: dubtes de la coherència i de la cohesió de la terra, de la seva aptitud —de la nostra terra, és clar. I així anem.  Tornem a Badalona. Suposo que els partits o les coalicions electorals que es presenten a les municipals fan, entre d’altres estudis, una anàlisi sociològica de la població de Badalona, posant força èmfasi en la composició barri per barri. Suposo que els historiadors, sociòlegs o estudiosos de cada formació analitzen el perquè, per exemple, de les victòries àmplies del PSUC o del PSC fa uns anys i no pas ara. Suposo que veuen que a la Catalunya post-industrial, especialment, més que no pas a la Catalunya post-rural és dona/donava la persistència del vot catalanista d’esquerres quan existien afermades formacions catalanistes d’esquerres (PSC i PSUC o IC). I això vol dir coses. Entre d’altres que aquelles formacions que conjuminaven treball i nació[4] podien sortir guanyadores a les terres més industrials; mentre sortien guanyadores a les terres més rurals aquelles formacions més arrelades a la història preindustrial de Catalunya.  Tenint en compte tot això —en la mesura que vulgueu i en la mesura que alguna d’aquestes coses pugui ser encertada— no és difícil deduir que en les ciutats amb molta immigració, amb força pobresa, amb molta precarietat laboral, etc. si no hi ha una o unes forces polítiques fortes que representin treball i nació, catalans d’aquí i catalans d’allà —dit sigui simplificant—, qui pot guanyar unes eleccions municipals és la demagògia del populisme —Garcia Albiol n’és un expert. Perquè els sobiranismes o els independentismes durs no poden entrar a captar simpaties, complicitat o vots d’aquells que necessiten per sobre de tot els mínims vitals i que veuen en la independència una cosa dels «catalans» o, si voleu, de la petita burgesia catalana. Gent que no són dels seus. Sempre hi ha excepcions, és clar. Hi ha independentistes capaços de «fer-se entendre» a La Pau, La Salut, Lloreda, Pomar, Llefià, Sant Crist, etc. però no pas masses.[5] Els vots independentistes estan on estan. És a dir, sobretot on hi ha una component sociològica determinada; amb tots els matisos que calgui. I això és un element clau per a saber qui pot guanyar o, en tot cas, per a esbrinar què cal fer perquè no guanyi aquell que, d’entrada, té les de guanyar.  En una situació així només hi ha un camí: treballar junts. Sense condicions. Sí, una condició: el poble, les persones, la proximitat. A Badalona, i a d’altres llocs, no ho han sabut fer i és una llàstima perquè «badalones» n’hi ha ben poques. I Badalona, és un lloc excel·lent per a començar a provar quin plat pot sortir d’una bona cuina entre tots. Abans d'ahir hi va haver una excel·lent possibilitat d’encendre els fogons tots plegats. Però, l’únic que es va aconseguir va ser ni tenir clar el menú ni vetllar perquè no és cremessin els ingredients. Massa fogueres i pocs bombers. Mentrestant, demagògia, radicalització, pobresa i pèrdua de valors i d’identitat. Terreny abonadíssim per als populismes més lerrouxistes i per a l’extrema dreta voxiana.[6] Però, ara mateix —i ja sé que és molt fort dir-ho— Garcia Albiol ho frena. Ho frena aconseguint demagògicament i hàbil els seus vots; però ho frena. Si més no fins ara. Això no cal oblidar-ho. Per què és ell qui s’emporta els vots dels més marginats? Des de l’esquerra (la socialista i la no socialista) la resposta és esfereïdora. Mentre no es doni una resposta a això, el senyor Garcia Albiol tindrà una vegada darrera l’altra la possibilitat de ser l’alcalde. Sobretot, si les forces de progrés, continuen amb les lluites fratricides per un poder que no saben ni guanyar-se’l, ni compartir-lo  Cal insistir-hi, no podem oblidar que si ell té els vots és perquè els partits «assenyats» han estat incapaços d’entrar, de tenir credibilitat, als feus de Garcia Albiol.[7] Això vol dir, que han estat incapaços de donar resposta a les enormes dificultats que tenen les persones dels extraradis de les ciutats metropolitanes —tema de reflexió i d’acció imprescindible i urgent. Garcia Albiol no dona respostes però és suficientment astut com per a fer-los creure que les té i que les oferirà.[8] Quan el dolor et corrou qualsevol bruixot et serveix d’esperança.  No és tan difícil. Només és saber què es prioritari, i ni un partit ni un càrrec ho són. Garcia Albiol, amb paciència i quan convé amb llàgrimes als ulls, contempla l’escenari que l’hi han deixat en plena crisi enorme: un escenari perfecte per a la demagògia, És a dir, el millor escenari per a fer créixer els enfrontaments, la insolidaritat, la crítica als governs d’aquí i d’allà, la demostració que ell és l’únic Robin Hood contra tots, per a protegir els desvalguts que els altres no saben complaure perquè pensen en altres coses —la nació o la nación.  A Garcia Albiol, les dificultats no li fan por perquè no cal que les resolgui, només cal que sàpiga culpar de tot als altres, i faci que sembli que ho resoldrà tot. És el seu programa. Amb el 38% dels vots. Més pobresa, més dolor, més discriminacions, etc., més arguments per al seu discurs. Mentrestant els altres, tots els altres, a veure-les venir, culpant-se mútuament i perdent oportunitats, una darrera l’altra, de cremar tots els dimonis de Badalona.  13 i 14 de maig de 2020  [1] Ple extraordinari de l’Ajuntament de Badalona, 12 de maig de 2020  [2] No entraré en què és la identitat perquè seria una digressió excessiva. Només plantejo: què és la identitat catalana al segle XXI? Té alguna relació o similitud amb la identitat catalana de finals del XIX principis del XX? Catalunya té una identitat o diverses identitats?  [3] La Catalunya encara amb trets de la Renaixença  [4] Durant uns anys el PSUC, més tard PSC  [5]http://badalona.cat/portalWeb/getfile?_nfpb=true&_pageLabel=contingut_estatic&dDocName=AJB092427&dID=110534&rendition=Web  [6] Estem parlant d’eleccions municipals, les altres tenen uns components que demanen una anàlisi molt diferent.  [7] Un exercici força demostratiu és el seguiment del percentatge de vots per barri. L’altre és veure les variacions en funció de les eleccions. S’aprèn molt.  [8] Pràcticament no usar les sigles del PP sinó només el seu nom és una demostració de la seva habilitat i de la seva capacitat d’anar a la seva, a allò que el fa guanyar.