Presó

Sento una profunda aversió per les presons, les garjoles, els calabossos; com ho sento per totes les formes de resoldre qualsevol conflicte mitjançant la violència. La presó, per a mi, és una de les formes de la violència institucional; d'aquesta força de la que els estats en tenen, legalment, el monopoli. 

La societat, certament, cal que es protegeixi d'aquelles persones —i els seus actes— que puguin violentar els drets i les llibertats de la ciutadania; i, és cert, que allò que contravingui la llei cal que sigui impedit, i que aquells individus que, d'una manera o altra, atemptin contra les persones o el bé comú, cal que rebin una acció correctiva i alliçonadora per part de la societat. És la Justícia la institució encarregada de vetllar pel bon ús de les normes de respecte a les persones, a les idees i als béns, i d'imposar la sanció que sigui més adient i justa. La pena de presó és un d'aquests càstigs. 

Quan els textos legals parlen de presó, de privació de llibertat, incideixen en el càstig proporcionat al fet delictiu, en l'aïllament per tal que no reincideixi, en l'exemplaritat de la condemna i, ai las!, en rehabilitació, resocialització, reinserció. És a dir, el reclús serà conscient de la oportunitat de la penitència, del beneficiós allunyament de l'espai de reincidència, de l'exemple dissuasiu per a d'altres i de la nova persona que en sortirà de l'empresonament, rehabilitada, resocialitzada i reinserida en la societat. 

Però esdevé que l'empresonament no és res de tot això. És un inhumà sistema d'enviliment i de destrucció de persones en un ambient d'animalització, de crueltat, de dolor, d'amargura i d'impossible intimitat —ésser un mateix. 

Qui es mereix aquesta resposta fracassada? 

Coda: els nostres presos polítics també estan en aquestes presons! 

(Publicat a Contrapunt el 20 de març de 2018)