Solidaris amb les Espanyes

En mig de la riuada d’independència, potser no és políticament correcte parlar de solidaritat amb les Espanyes. Però vull parlar-ne perquè aquest aspecte de la solidaritat catalana ha estat transcendental, en els darrers segles, tant per a Catalunya com per als altres pobles d’Espanya.

És cert que mai no hem pogut decidir, per nosaltres mateixos, el com, el quan i el perquè de la nostra solidaritat, de la nostra aportació al desenvolupament espanyol. Mai no hem pogut negociar, amb la llibertat de dos pobles lliures, la nostra contribució al bé comú estatal. Aquest és un llarg mal precedent que contamina les nostres relacions i fa de la nostra aportació a les Espanyes no pas un acte voluntari, sinó un acte forçat i, ara mateix, clarament injust.

Per què dic tot això? Perquè penso que una majoria dels catalans —potser no pas ara en temps de tardors, però sí en temps de més bonança— estarien d’acord en continuar formant part de les Espanyes en condicions de llibertat, d’igualtat i de solidaritat.

Això és el que ara sento. No vull estar mirant permanentment ni 1492, ni 1714, ni 1939, però sí que vull mirar 1931, 1936, la lluita antifranquista, quan ciutadans de tots els pobles de les Espanyes vam caminar junts en defensa de les llibertats, de la democràcia i de la justícia.

No advoco, ara mateix, per la independència; vull la llibertat de ser i, amb ella, poder exercir el dret a l’autodeterminació com a nació que som —no l’eufemisme endolcit del dret a decidir. I en aquest exercici de la llibertat com a poble, vull optar, lliurement, per la nostra forma de relació amb les Espanyes; lliurement, per la nostra aportació a un projecte comú; i, lliurement, per la constitució d’un estat propi si el nacionalisme espanyol continua negant-nos el dret a ser qui som.

Vull un projecte comú amb llibertat, igualtat i solidaritat. És a dir un projecte federal i republicà amarat de comprensió, reconciliació i germanor. Avui; demà no ho sé...

(Publicat a Mollet a Mà el 2 d’octubre de 2012)