Solidaritat selectiva?

Amb motiu del desè aniversari de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, l’11 de setembre de 2001, he estat reflexionant dins meu —i ara voldria fer-ho públicament— sobre el fet de la neutralitat o no de la nostra solidaritat en els atemptats terroristes i, en general, amb les víctimes de les violències “polititzades”.

Sense entrar en detall, ¿podríem dir que de la mateixa manera que repudiem les víctimes civils dels conflictes armats, de la mateixa manera que ens indignen els “danys col·laterals” de les accions de guerra del caire que siguin, ens adoloreixen igualment les sofrences de les persones víctimes d’atacs terroristes? Ho veiem, ho sentim igual?

Un acte terrorista és una acció violenta argumentada, en general, políticament pels autors, que produeix danys humans o materials a persones o bens de manera indiscriminada o personalitzada. El paradigma del terrorisme és l’acció indiscriminada feta expressament per a crear terror i, del terror, extreure’n conseqüències teòricament beneficioses per als autors de l’atac; encara que aquest benefici només sigui la revenja.

Veiem, sentim igual les morts de Nova York, d’Atocha, de Bombai, de Casablanca, de l’Afganistan, de Moscou, d’Israel, de Palestina, de Vic o de Sant Sebastià?  Els nostres sentiments estan relacionats amb qui són les víctimes i amb qui són els autors? Som més condescendents si ens sentim més propers als postulats polítics dels protagonistes de l’atac? Sentim més dolor si les víctimes ens són més properes políticament, socialment, culturalment?

Encara més, busquem arguments que justifiquin les accions terroristes? En quin casos? En quines situacions socials o politiques del país o de les persones afectades? Pensem-hi.

De ben segur que no tots els terrorismes es poden posar en el mateix cabàs —temps i espai ens condicionen—, però la sang i les llàgrimes sempre són d’éssers humans.

(Publicat a Mollet a Mà, el 13 de setembre de 2011)