Violència masclista

A l’anterior Columna afirmava, «en l’àmbit dels homínids —singularment l’homo sapiens sapiens— existeix una vinculació quasi directa i indestriable entre possessió/domini i violència». La violència contra la dona és una expressió d’aquest sistema d’agressió que executa l’home, el mascle per a posseir, per a dominar. En la nostra societat patriarcal sobreviu la nostra forma de procreació/plaer sexual com a una eina i una expressió d’agressió/domini d’una societat estructurada pel i per al domini/poder de l’home/mascle. A partir d’aquest domini, s’estableixen unes desigualtats en la que els homes són superiors i les dones inferiors. 

Tanmateix, l’agressió masclista, sobrepassa allò estructural que és la societat patriarcal per a esdevenir una forma mixta de sotmetiment, d’ús, de la dona: per cosificació (objecte sexual) i per explotació (força de treball). 

Per què existeix la societat patriarcal? Què la fa néixer? Per què han anat desapareixent pràcticament totes les societats matriarcals? Societats —aquí només puc apuntar-ho— que no són la versió femenina de les societats patriarcals. Però això és teoria acadèmica. Ara sortim-ne. 

És consubstancial al mascle la necessitat irreprimible de desfogar-se sexualment? ¿Haver de menester de manera incontenible el plaer sexual amb —o contra— una dona, fins portar-lo al menyspreu, a la cosificació, a l’ús, a l’ultratge, a l’agressió, a la violació de la dona? Necessitat incontenible de plaer, imperi de la més burda animalitat, o decisió malvada de mostrar qui mana? 

Sigui una cosa o l’altra només l’educació en el respecte i en la llibertat, la plena consciència de la inviolabilitat dels drets, del cos, dels altres pot modificar, potser, una tendència ancestral que, paradoxalment, només es dona en aquella espècie que pot ser conscient del mal que executa. 

Però l’autèntica esperança és que la dona ha dit prou. 

(Publicat a somMollet el 26 de novembre de 2018)