Pietat selectiva?

El meu article del mes passat acabava dient, referint-me a qualsevol persona víctima de la violència, ”la sang i les llàgrimes sempre són d’éssers humans”.

El diccionari ens diu que la paraula pietat vol dir, entre altres accepcions “Commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres”.

No sé quin sentiment heu tingut en veure el linxament i assassinat de Moammar al-Gaddafi. Jo he sentit horror, vergonya, dolor i pietat. Ho hauria sentit per qualsevol persona, com ho vaig sentir —entre els morts més recents i gens propers ideològicament—, per l’execució amb indefensió de Saddam Hussein i per la mort, rebutjant la possibilitat de captura viu, d’Ossama Bin Laden.

Horror, per les imatges sàdiques i inhumanes que ments inconscients van permetre la seva emissió per televisió. Vergonya, per l’existència d’éssers humans —lluitadors “demòcrates” contra la “tirania” d’al-Gaddafi, capaços d’aquestes atrocitats— (i de la societat que ho instiga i afavoreix). Llàstima, en veure un ésser humà terroritzat davant allò que sabia que es convertiria en la tortura més cruel fins la mort. Pietat, per l’home que, potser carregada la consciència de crims iguals o pitjors —qui sap la veritat en aquesta societat amb tanta informació manipulada?— esdevé un ésser indefens davant la mort.

Tothom té dret a la vida —com la tenien les víctimes dels husseins, dels binladens o dels gaddafis d’orient o d’occident, del nord o del sud—, i tothom té dret —i es obligat que sigui així— a ser jutjat i condemnat, si correspon, per una justícia imparcial.

Però no ho oblidem, la violència no neix espontàniament, és la nostra societat qui la crea.

(Publicat a Mollet a Mà el 25 d’octubre de 2011)