Perplexes

Des de fa tres o quatre anys, uns dos milions de catalanes i de catalans ens diuen a través de manifestacions, vies, consultes o votacions que són partidaris del dret de Catalunya a decidir el seu futur i, també, que  aquest futur sigui un estat independent.

Dos milions —que no són la majoria absoluta de la ciutadania catalana— és molta gent. Tanmateix, ara mateix, és l’opció que aconsegueix reunir més adhesions; la més profunda, la més visible, la més —fins fa ben poc— unida. Hi pot haver altres opcions més majoritàries, però cap d’elles es pot percebre amb l’homogeneïtat plural de l’independentisme. Ni les opcions autonomistes, ni les opcions federalistes es manifesten de manera homogènia i visible. Ans el contrari, dispersa i confrontada.

Tanmateix, des de fa quasi dos mesos i mig, aquesta gent independentista —apassionada, cívica i noble— rep les garrotades doloroses de la decepció. Aquells que posaven per sobre de tot la independència de Catalunya, que ens prometien el país de la llibertat i del benestar, aquells que es diuen representants dels dos milions de persones unides per un objectiu històric, s’esbatussen davant la mirada perplexa dels que han somiat amb un país sobirà i lliure.

Què ha passat? Aquest país sobirà i lliure ja no és l’objectiu diàfan que ens deien? Hem descobert, ara, que no n’hi ha prou amb la independència? Que un país no és només un nom, una bandera o un estatus jurídic? Que un país són uns objectius i uns valors socials, culturals, econòmics, de treball, de justícia, de benestar i que això està per sobre tot?

Ens han posat el carro davant dels bous. Quanta irresponsabilitat! Si el procés s’encalla no serà responsabilitat de dos milions de persones de Catalunya, sinó d’unes desenes que no han fet més que mirar-se el melic; això sí: quadribarrat.

Coda: si vols la lleialtat del poble, siguis lleial amb el poble.

                              

(Publicat a Contrapunt l'1 de desembre de 2015)