Raimon

Durant quatre caps de setmana d’aquest mes, Raimon s’està acomiadant dels escenaris. Ho vol fer sentint-se rodejat dels amics, dels companys. No pas en un acte multitudinari, sinó en diversos recitals quasi íntims i sobretot simbòlics. És una bona notícia que als setanta-sis anys pugui fer-ho. I és una mala notícia pensar que potser mai més no podrem sentir, a tocar, el seu cant i el seu alè, plegats, junts. 

Montserrat Roig, va qualificar Raimon de «portaveu de tot un poble». Cert. Tanmateix, no podem limitar l’abast de poble a cap frontera política, geogràfica, lingüística o cultural. Per a Raimon el poble sempre ha estat la humanitat. I, entre la humanitat, les classes subalternes. Aquelles persones que malden, senzillament, per les llibertats, per la llibertat de ser, de viure. 

Per a mi, Raimon és la persona del món cultural dels darrers cinquanta anys, més important i influent en la societat del nostre país. I no penso, ni molt menys, només en la democràcia i les llibertats quan no en teníem, quan apreníem a viure amb elles o quan, com ara, no sabem treure’n tot el profit que la nostra vida necessita. Les seves paraules, la seva actitud, el seu compromís sempre han estat un exemple; si més no, per als que no veiem la vida d’un sol color. 

Penso molt més enllà de la política –sovint un camí massa estret– penso en la poesia d’amor, de quotidianitat, de bellesa, d’ironia profunda, de germanor amb tots els pobles, de descoberta popular de Salvador Espriu o d’Ausiàs March. 

I penso més enllà de la poesia, del text. Penso en la música. Des del «cant cridat» d’Al vent, que digué Manuel Sacristán, al simfonisme que s’enceta amb Veles e vents. Admirable conjunció de paraula i cant, de bellesa i pensament que fan de Raimon un exemple únic de ciutadà universal culte i humanista al servei de la cultura –que és llibertat– de la humanitat –que som tots. 

Coda: «tots plens de nit/ buscant la llum», encara 

(Publicat a Contrapunt el19 de maig de 2017)