Dies de pànic

 Estic força convençut que estem vivint moments històrics i transcendentals al món, a Europa, a Espanya i a Catalunya; i no estic confiat. Malgrat això, la vida segueix i, amb ella, la possibilitat de servir-nos de l’optimisme. És aquella coneguda idea que ens exposa que contra el pessimisme de la raó, cal que anteposem l’optimisme de la voluntat. 

Per què el pessimisme? Només exposo tres causes força generalitzades: la intolerància (que inclou la no acceptació de la diferència), la violència (amb les agressions a les dones i infants com a mostra esfereïdora), i les pors a les llibertats de les persones i dels pobles (amb el temor a la cultura com a un dels fonaments). 

Aquestes tres actituds esteses pel mon globalitzat formen part d’un cercle —més ampli— que s’autoalimenta. Afavorir els tres comportaments dona capacitat i possibilitats de manipulació i de control i, així, de fer preeminents els interessos dels poders. Sempre hi guanyen els poders quan els ciutadans o els pobles s’enfronten. La desunió dels dèbils és la fortalesa del poderosos: així de senzill. 

Entre Catalunya i l’Estat espanyol es donen les tres actituds: incapacitat d’entendre la profunditat de la diferència catalana (i la seva història); mostres de violència política, econòmica, policial i judicial per part de l’Estat espanyol (contestada amb civisme i pacifisme per part de la ciutadania), i una enorme por a les decisions que una part d’Espanya podria prendre si gaudís de plena llibertat (el referèndum d’autodeterminació com a dret de les nacions). 

Amb totes les variants que calgui —moltíssimes i ben diverses— aquesta és la base del meu pànic envers en futur de la nostra Terra i del nostre país, plurals en identitats, cultures, llengües i històries. 

Però, els catalans ho estem fent bé? Cert, no som ni intolerants, ni violents, ni porucs, però no hem demostrat gaire sensatesa a l’hora de l’acció de govern. I així, entre la ceguesa dels uns i la imperícia dels altres, el país trontolla i els nostres polítics encausats continuen a la presó o a l’exili. 

Una esperança: les admirables defenses —siguin de to polític o de to legal i encertadament en castellà— de Junqueras, Forn, Turull i els altres, que els han de portar a la llibertat. Quan brolla la paraula pacífica, lliure i sensata, triomfa l’optimisme. 

(Publicat a somMollet el 19 de febrer de 2019)