No vull pregar d'amagat




Malgrat no ser creient, he defensat sempre la conveniència de ser molt respectuosos amb les creences i pràctiques religioses de tothom. Crec, fermament, en el dret de tota persona a formar part d’una comunitat religiosa i a viure-hi lliurament, d’acord amb els seus preceptes.

De ben segur que estic parlant, sempre, de totes aquelles manifestacions que podem incloure dins la Declaració Universal del Drets Humans. No parteixo d’un relativisme cultural que m’ho fa acceptar tot: no tot és plausible. Totes les cultures i civilitzacions tenim o hem tingut trets que cal eradicar per atemptar contra els Drets Humans. També la civilització cristiano-occidental.

Per això, em preocupa molt aquest continu assetjament a les comunitats islàmiques. Aquesta incapacitat bilateral per a entendre’ns i solucionar els conflictes a través d’un diàleg entre iguals. No parlo només de la per a mi incomprensible voluntat d’alguns governants de bandejar elements dels vestuari femení de comunitats islàmiques, amb arguments tan conjunturals i superficials com les pors fruit de prejudicis.

Parlo, especialment, de la humiliant imposició d’ubicar els espais de culte —les mesquites, en el seu cas— en polígons industrials o en espais allunyats del nucli poblat.

Quin podria ser l’argument? Perillositat, contaminació, soroll, actituds vandàliques per mor de drogues, etc.? Això es produeix a l’entorn dels espais de culte de qualsevol religió? Rotundament no. No hi ha molta diferència entre l’alegria dels convidats a un casament quan surten de la cerimònia en una església catòlica, a l’alegria dels fidels musulmans quan celebren la fi del Ramadà.

I així tots els exemples que vulgueu. Amb respecte a l’espai públic, amb respecte a les normes de convivència, amb diàleg, amb predisposició a acceptar la pluralitat, es solucionen tots els problemes.

Ens hi juguem molt en present i en futur. Si us plau, torneu al diàleg!

1 d’octubre de 2013

Comentaris

Entrades populars