Reivindicació del Neolític

El Neolític s’inicia fa aproximadament uns 10.000 anys. En van ser característiques principals els nous usos de la pedra com a eina (d’aquí neo litic), l’agricultura, la ramaderia, l’excedent de producció d’aliments, el sedentarisme i, amb tot això, noves actituds socials, per exemple institucions i jerarquies.

Carlos Fernández Liria, en un llibre que us recomano, El naufragio del hombre, defensa una tesi que reivindico de bon grat. El gran avenç del Neolític va ser que la Humanitat, en no haver de dedicar-se tothora a la lluita per la supervivència, va aconseguir temps lliure i, amb el temps lliure, va poder tenir temps per a la trobada, per al diàleg,  per a la convivència, per a l’acord, per a crear allò que l’autor en diu la Casa de la Paraula (no massa lluny de l’àgora socràtica).

És a dir, l’home neolític va trobar el temps i l’espai per a la construcció comú i conscient del món, per a la creació de les institucions socials.

El capitalisme, la industrialització, l’explotació inhumana de les persones (sense temps per al descans, per a la paraula, per a la relació, per al diàleg, per a l’acord, per a l’establiment d’institucions amarades de solidaritat i de treball comú) ens ha portat al tecno-individualisme com a estatus social conscientment dissenyat per a la utilització plena i exhaustiva del temps (el fer), en contra de la utilització plena i exhaustiva de la paraula (el pensar).

El temps per sobre de la paraula, el fer per sobre del pensar, el passar per sobre del viure, allò individual per sobre d’allò col·lectiu. Aquest és el problema més profund de la  nostra societat: no tenim Cases de la Paraula, no tenim una agoracràcia on parlaments, congressos, senats, etc. siguin sinònims de trobada, diàleg, paraula, acord, convivència i treball per al comú.

No serà fàcil, però ens en sortirem. 


(Publicat a Mollet a Mà el 5 de maig de 2013)