Homenatge a Rolihlahla Nelson Mandela


Nelson Mandela, als anys 60, va usar la violència de la lluita armada contra la manca de llibertats, contra la vulneració dels drets més elementals de les persones, contra la discriminació, la segregació i l’opressió racials.

Però Mandela, després de quasi trenta anys de presó, des de la presidència de Sud-àfrica va dedicar tots el seus esforços a reconciliar les parts que havien estat enfrontades: els uns (els blancs) volent mantenir els seus indignes privilegis legals, econòmics i socials; els altres (els negres) per aconseguir la dignitat de la igualtat jurídica, de les llibertats, del dret a viure com a persones.


«L’oprimit i l’opressor estan tots dos desposseïts de la seva humanitat». L’opressor, essent-ho, deixa de banda la seva condició humana; a l’oprimit li és presa la plenitud de la seva condició d’ésser humà.

Aquella frase, extreta de l’autobiografia de Mandela, potser és l’arrel pregona del pensament d’aquest home que havent utilitzat les armes contra els defensors de l’apartheid va ser capaç d’esdevenir el principal impulsor, l’agent necessari per a la pau i l’assoliment legal dels drets d’igualtat del poble negre sud-africà.

L’actitud de Mandela —Premi Nobel de la Pau— és un capteniment profundament humanista que implica una enorme dosi de capacitat de comprensió i, sobretot, de voluntat d’arribar a convèncer l’opressor de la perversitat de l’opressió. La reconciliació —quan per fi ambdues parts la perceben indispensable— és el fonament que pot fer possible una vida plural en comú i, així, una decisió democràtica de futur; de futur veritablement i plenament democràtic.

Ara que tots diem admirar tant Mandela, potser ens aniria bé —com a persones i com a nació— aprendre del seu exemple, analitzar ben bé què vol dir reconciliació, llibertat i igualtat, i treballar nit i dia —indesinenter, diria Espriu— per aconseguir ser éssers iguals, lliures, germans.


9 de desembre de 2013

Comentaris

Entrades populars